carricola biodivers

FRAGMENTS DE L'AIRE

Fragments de l’aire

Qui té la voluntat té la força

Menandre

 

El mall trenca la superfície de maons per deslliurar el mur de la pena i de  l’oblit, i resta encara a la fosca la vida no gaire ensinistrada per a la resistència.  Les finestres s’obrin com una mena de sortilegi, ara per a l’aguait, després per a evocar un silenci que neix just a les riberes de l’ocàs. L’experiència habita els mons rutinaris com l’aprenentatge resol el compromís del viure quotidià. Tot bastit pel somni que nodreix la lluita en la cursa solitària. Un somni plural i convergent per abellir les arrels de l’existència o de la il·lusió. Foragitades vestals que anuncien el cant maldestre del homes sense cau per a guarir-se del fred còsmic. Un món, els mons, els homes, el caos, la boira encara...

I ara diem, com diu Joseph Conrad, vivim com somniem: sols. En cadascun dels esforços de la musculatura humana hi ha la vigència, o el record, d’allò que significa la batalla. Viure no és debades. Clar està. Però al rebost on s’ajupen les metàfores, on hi ha també les andròmines per a fer neteja, crema la realitat cada segon que passa. L’home ja no és el destí de la humanitat, és l’origen i la raó primera que serva la capsa de les sorpreses. S’enceten, just per la meitat, les portes de l’abisme, i l’home sorteja els perills amb gràcia. Amb certa perplexitat. I s’eleva per societat escales amunt, camí del turó per on esguardar la divisa de l’horitzó. Tots som un. Apropiació del nom i potser del cognom de les coses. A la fi, l’anàlisi és ben nostre. I també sumem, sense fer nosa, al destí emmirallat de la incertesa.

Moisés Gil acaricia l’esperit de la soledat. Obri les portes i les finestres per deixar passar la brisa  que haurà de banyar el rostre dels homes del seguici. Soledat benvolguda que guareix les nafres del combat per a la vida. Un temps endins que significa recrear les paraules que hom ha sentit al va del vall i les muntanyes. La finestra com a exordi de passions i de l’amor que vindrà, rebotant, com ho fa l’eco. Tan dinàmic, tan flexible, tan íntim, com el pessic de la nostàlgia que il·lumina el vespre d’una tardor quasi esmorteïda. I l’home, els homes, ho tenen tot a les mans. Només cal allargassar la ferida de l’aire, només cal escolar els dits per les frontisses de la porta del temps i arribar-se al jaç del somni; així com Nietzsche reconeix que res ens pertany més que els nostres somnis.

L’home però és l’ésser de la complexitat; garantia i força per guanyar allò autèntic que resideix al rovell de l’ou de l’existència. Però hi ha massa mons encara. Nostrats prejudicis; abismats records que ja no suren plens d’eloqüència per a tots. I Moisés Gil assaja, ple de vigoria, fórmules per a la descripció de l’autonomia. Un ésser tot sol, o potser massa sol, escridassa sense veu, amb la  mirada perduda de la uniformitat. I Moisés Gil allibera la càrrega pesant de la malenconia tot fent servir les anàlisis creatives que el fan ben gran: magnitud, volum i mestissa qualitat dels elements que s’agermanen per a la vida feta art i experiència. L’enclusa transforma però el gresol fermenta l’esperit de la forma. Tot, però, solcat pels teixits de les noves reformulacions. Un joc on allò que sembla ser, ja no és. Al calaix resten les tisores que han de fer malbé el paper pautat. Però als homes ja no els serveix cap registre que s’esdevinga resum o profecia. Hieràtica definició on guanya sempre l’afirmació de contraris, ja que com assegura Anatole France l’existència seria intolerable sense somnis. I això Moisés Gil ho sap ben bé, doncs la matèria que juga a les seues mans, tan sensibles d’acariciar el vent i les ones a la superfície del objectes poètics, la seua formidable escultura, mai no interromp el cant als miralls del ferro dins la forja de la poesia.

Hi ha però el joc. La voluntat de capir la bellesa al través de la màgia i del joc. Per això l’artista que viu les vint-i-quatre hores de cada dia, com per exemple ho fa Moisés Gil, amb la idea permanent de transformar el no-res universal amb la matèria primera del coneixement, resol allò immaterial, espai sense límits ni freqüències, i mitjançant la restitució tautològica, en la proposta que serà, des d’aleshores, aventura col·legiada per a molts. Una mena de generositat que farà del temps una empremta, i de la subjectiva experiència individual, una fortuna. Doncs la llibertat sols s’avança per l’exercici de la voluntat, o de l’aterratge particular que hom fa després d’un dia qualsevol farcit de mandra. I si François Mauriac s’entesta a dir que cadascun de nosaltres som com un desert, tampoc serà menys cert pensar que paga la pena comprendre per a estimar, o acaronar, ja hem dit les habilitats creatives de Moisés Gil, el valor creatiu que ens millora i ens omple d’humanitat. I per què no al si d’un espai recreat?

j. sou

Universitat Miguel Hernández d’Elx